Després que la Borsa de Nova York, de vital importància pel seu pes específic en el sistema neoliberal, migrés els seus ordinadors a Linux, la pluja de migracions ens arriba cada dia en forma de notícies d’actualitat: la Direcció General del Treball d’Alemanya va fer el mateix ara fa uns dies amb 13.000 ordinadors que s’havien quedat anticuats per a concórrer amb la sempre feixuga plataforma Windows, Filipines ha migrat gran part dels ordinadors destinats a l’ensenyament també a plataformes obertes i la darrera notícia que ens arriba de migracions importants és la de la policia francesa que també ha decidit fer el pas.

No és estrany que un sistema neoliberal capitalista adopti de manera convençuda un nou sistema operatiu que els ha de permetre variar enormement les comptes de resultats, el que em resulta estrany és que no ho hagin fet fins ara… Possiblement l’animal de costums sigui el que més dubta davant un nou repte que promet molt a canvi, però, també d’un esforç per a concebir la plataforma informàtica de treball d’una manera diferent.

Cal oblidar el paradigma en el què Microsoft ens ha obligat a viure les darreres dècades, de fet, gairebé tota la història de la informàtica domèstica. Ara, finalment, les coses poden canviar. És posible tenir a casa una plataforma de treball funcional, operativa, eficient, personalitzada de debò i que a més a més és gratuita només disposant del “ferro” per més vell que aquest pugui ser. Tantmateix, com tot canvi de paradigma, la migració a linux no és tampoc una simple substitució, cal entendre que la xarxa de causes i conseqüències aquí és diferent. El sistema altament personalitzable és un producte públic fruit de l’esforç i el treball d’un àmpli grup de persones i fundacions, algunes amb interessos propis, altres no, que vertebren l’esquelet de la comunitat de desenvolupadors de les diferents distribucions.

Aquesta pluralitat i obertura, com ja és habitual en la nostra era, aporta una enorme flexibilitat i personalització, però també comporta, inevitablement, un nivell important d’infoxicació, la multiplicitat de distribucions diferents, totes editables, però pensades per un públic i unes tasques en concret, situen al micro o al macrousuari enfront d’un gran nombre d’opcions que tot sovint no sap destriar.

No és només l’elecció de la distribució, que ja comporta maldecaps, sinó també l’elecció de les aplicacions en un gran mar d’ofertes, totes gratuites i lliures, que contemplen diferents funcionalitats. No hi ha un reproductor de música i video únic i imposat com és el cas del Windows Media Player en la plataforma Windows (si bé és cert que qualsevol distribució linux incorpora un reproductor bàsic amb el sistema) no! l’elecció és de l’usuari en funció de les funcionalitats que pretén que aquest reproductor desenvolupi; i el mateix passa amb el navegador d’internet, el client de missatgeria, etc…

Aquesta llibertat de moviments, que contrasta amb la imposició de software que porta a terme Microsoft, sembla inevitable que comporti una major confussió i dificultat d’adaptació, però no és així ja que si hom rebutja la personalització o la adaptació de les utilitats, simplement, pot usar les predefinides. El límit, en tot cas, l’imposa l’usuari i no les polítiques restrictives d’una gran multinacional que no compleix ni les seves pròpies regles.

Hem de ser conscients, però, des de les postures favorables al software lliure que encara queda una llarga tasca per desenvolupar, ara és quan el sistema és competitiu , quan les grans empreses i organismes s’adonen que només poden obtenir millores en la migració, tanmateix, no podem oblidar l’usuari final, ell és qui realment canviarà o no el paradigma i per a aconseguir una migració massiva queda encara un llarg camí no lliure de dificultats, no podem dubtar que el sector econòmic neoliberal intentarà privatitzar, dominar, controlar y manipular tot allò que ara se li escapa, no podem oblidar la rereguarda. Cal seguir desenvolupant software i defensant-lo políticament, al cafè, a la universitat, amb els amics, familiars i coneguts, a la feina, etc… cal ser militant, no estem parlant simplement d’una modificació tècnica per més que molts s’entestin en afirmar-ho, parlem d’una nova opció política amb origen a la Xarxa però que no té perquè tenir-hi el final. Les fronteres tecnològiques han de caure en pro d’un veritable accés per tothom.

Cal que l’usuari quan opti per linux no obtingui enormes dificultats, és veritat, però també cal educar-lo per al fes-t’ho tu mateix, per l’implica’t, no siguis només observador, coneix la màquina, encara que sigui només superficialment,… És aquest el binomi que ens cal per a una correcta migració social.

    Tanmateix, aquest procés no seria ni tant sols destacable si ens trobéssim només davant de realitats com la del EZLN (del que respecto tant la seva tasca a Mèxic, com veig inútil i inestable la seva vocació internacional). Si alguna cosa ens ha ensenyat la globalització és la vinculació de la lluita política amb la cultura on aquesta s’origina i la impossibilitat d’extrapolar referents i estructures més enllà de la particular realitat social que origina els conflictes polítics. Chiapas només pot existir a Chiapas, no és un model. Però què passa quan la realitat política, a diferència dels companys mexicans, l’orígen del problema i on aquest es causa, és el món? o la xarxa virtual de dades que vertebra aquest món? Aleshores si que la lluita és global, el problema és global i per tant els anàlisis han de ser globals. Però és molt important entendre que no parlem de globalització de cultures, ni d’uniformitat, sinó del que la xarxa significa, la millor eina possible per a la multiculturalitat real, multidisciplinarietat real i, sobretot, llibertat real. És aquella que permet a dos individus desconeguts, amb interessos divergents en un 99% treballar plegats en acord i força comuna per el 1% que els uneix a les 17:00 de la tarda i un minut més tard treballar per allò que el separa del primer en pro d’un altre 1% dels seus interessos que comparteix amb un segon, que alhora, divergint amb el protagonista i el seu primer company de treball, coincideix plenament amb un i l’altre en un altre 1% que entre ells dos tampoc comparteixen.

    És la xarxa d’interessos, de vocacions múltiples que no admet un model tancat, ni tant sols accepta el model limitat de la societat-xarxa, és un model més aviat conceptual on les idees, els interessos i els corrents polítics personals no segueixen estructures de relació de un a un o de un a molts sinó que s’interelacionen entre sí possibilitant una relació lògica fins ara no acceptada, una espècie de principi de contradicció que, per primera vegada resulta útil, com a mínim per a la comprensió. Un X qualsevol, pot ser favorable i desfavorable al conjunt dels nostres interessos, a la nostra realització personal o professional, fins aquí res no canvia, la fórmula es compren si s’admet una variable externa que condiciona la relació de ser i no ser. Tanmateix, que passa quan la relació és simultànea? Quan el mateix X provoca reaccions diferents en la fórmula tot i ser la mateixa variable? A primera vista simplement això no pot ser, contradiu els principis més bàsics de la ciència, però a nivell filosòfic, tecnològic inclús, és la única manera d’entendre alguna cosa de la nova lluita política a internet i, de fet, de la mateixa xarxa infinitorelacionada que és Internet.

    L’interès real, però, rau en quina és la força estètica i vital mou els nous moviments ciberpolíticosocials i, sobretot, que hem d’entendre ja avui quan parlem de grup social. Cal deslligar-lo de l’empíria per obrir-lo a una nova realitat virtual en la que les relacions s’alteren i els conceptes demanen ser redefinits. Què és el que gairebé obliga alguns éssers humans al treball altruista en la comunitat virtual? Quin és l’espai de lluita, quin el de creació de coneixement,… Aquestes són les grans preguntes del segle que comença en referència al nou teixit social.

Ferran Adell.

Trobo essencial tenir clar que qualsevol proposta, llei, mesura o reforma que els governs dels estats proposen no són més que extensions de les estratègies de les multinacionals que subvencionen els polítics i els projectes que aquests han de fer. El poder del diner no acaba en el mercat, no acaba en el sistema de bens de consum reals, sinó que arriba a tot arreu.

Arriba al Second live, de manera clara i fulminant, no se si coneixeu Second live però us recomano que hi feu un cop d’ull per entendre fins a quin punt el que nosaltres entenem com a espai de navegació, el que nosaltres veiem com una nova obertura de possibilitats, ràpidament, i si no prenem fortes mesures, esdevindrà una parcel·la més on també governarà el sistema neoliberal, allunyat, com sempre, de les necessitats socials. Es per això que modificaria alguna cosa de l’afirmació del Thomas:

“El missatge que jo entenc del Lessig es: dintre del domini del dret es sempre la persona que decideix. Si fer una copia es il·legal jo la puc fer, però hauré d’acceptar les conseqüències del meu acte. L’individuo decideix en un sistema de incentius i desincentius.”

Aquí la meva crítica no va precisament a si hom accepta o no les conseqüències dels seus actes en un sistema legal, no hi ha més remei…, la queixa, precisament, és contra aquest sistema legal, contra aquestes lleis i contra -com molt bé dius més endavant- el qui les pensa, les fa i les aplica. El sistema neoliberal simplement legisla en funció dels interessos dels seus pilars principals: les grans corporacions, les multinacionals, així resulta impossible assolir un ideal de llibertat sinó és lluitant contra tot el teatre capitalista, si no és encriptant tota la informació realment útil susceptible de ser robada o espiada, treballant per el soft lliure i amb llicencies que permeten una difusió de la cultura no condicionada per el capital o la potencia econòmica de cadascú, sinó del seu interès per a llegir, veure o assimilar determinats coneixements. Però això al sistema no li interessa i, per tant, ataca fortament contra tot allò que redueix els seus beneficis: no sembla importar al sistema que un CD valgui més de 20 euros (el que em sembla un passada) l’important es que tu robes a l’artista que et cobra 40 euros per l’entrada d’un concert: em sembla indignant, jo seguiré piratejant tota aquella música o cinema en que l’autor no mereixi un reconeixement especial per disposar el material a un preu popular o de forma gratuïta. Entre les moltes desavantatges del sistema actual, hi ha parts positives que poden permetre noves formes de producció: la publicitat, els concerts, les gires i demés ja sustenten de llarg el treball de l’artista, el problema, com sempre, són els intermediaris i les empreses que es volen enriquir entremig.

En resum, el que s’ha de fer contra aquest sistema es lluitar, no intentar adaptar-nos-hi, potser soc un idealista… però l’aparició del mercat a la xarxa: spam, popups, etc… simplement en determinats moments la poden fer impracticable, allunyar-te d’allò que busques i provocar-te un fort grau d’infoxicació -que com deia Alfons Cornella- és el mal del nostre temps. Realment sospito que l’embrutiment de la xarxa, la impracticabilitat del correu electrònic, etc… són estratègies neoliberals per ocupar l’espai virtual i exprimir també allà a la societat d’arreu. El panorama, sento ser tant pessimista, és molt negre, i si no fos per pirates, hackers, crackers(en determinats contextos) encara seria molt pitjor ja que la cultura quedaria relegada als rics. Què val un DVD? què val el reproductor que et permet veure’l? i la tele on l’has de projectar? Si sumes disfrutar de la cultura a casa és realment un luxe de la classe alta i això no pot ser. La demanda popular d’accés a la informació és tant important avui dia com ho van ser en el seu moment els drets dels treballadors: som a l’era de la INFORMACIÓ! I negar l’accés a aquesta, o dificultar-lo, és atemptar contra el que és ja un dret humà de tercera generació (s.XXI): el dret a la informació. I contra això hem de ser molt molt intolerants, si ens ho neguen ho hem de prendre, si omplen de brutícia la xarxa hem d’ampliar mesures de control i rebuig dels seus sistemes, si pugen el preu del software i no hi podem accedir: Pirategem-lo i Creem nosaltres! I amb aquella tranquil·litat de consciència de qui fa les coses bé, de qui lluita per la justícia i per una escletxa de llibertat.

Tanmateix, no voldria deixar de comentar algunes coses que han anat sortint en el debat i que m’han semblat molt interessants, realment aquest tema ha donat molt de si, en qualitat. Aniré citant petites intervencions per a ubicar el tema però em saltaré els drets d’autor jeje…

Sembla que han quedat clares un parell de coses: -el llibre de Pekka Himanen no és un decàleg entorn les qüestions ètiques que envolten la vida del hacker sinó més bé una filosofia de vida o referències a tenir en compte en qualsevol feina on el control i distribució del treball són regulats pel mateix treballador.

Completament d’acord, i una mica això em referia. Ser hacker, o pensar com a tal és molt més que una simple actitud momentània o particular, és un concepció de la nova era de la informació, la era tecnològica, des d’un determinat punt de vista social, popular i antiliberal. Persegueixen el do it yourself, la llibertat d’informació total, i la recuperació del concepte de comunitat (gairebé a l’antiga com ja havia comentat en un altre post) repescant la idea del bé comú, del treball per els altres sense cap altre remuneració que el goig de la feina ben feta i del compartir. (A més a més, ja ens ho deia Stallman, els programadors en un sistema lliure no es moririen de gana eh! hi ha suport a empreses, serveis tècnics, adaptacions personalitzades etc.. que permeten desenvolupar la feina i tenir un sustent econòmic igualment).

Respecto las lecturas leídas considero que si bien Internet nos puede ofrecer un nuevo mundo virtual no creo que las reglas deberían diferir mucho del mundo “real”, así como el de los valores éticos, los cuales deberían aplicarse de forma universal en cualquier lugar, ya sea en la vida o en la red y no dejarse llevar por una libertad absoluta al no estar regulada por las normas sociales de la sociedad.

Molt bé, aleshores suposem que decidim que les lleis que tenim en el nostre sistema de dret son transportades al 100% a la xarxa, vols dir que consideres que aquest sistema es 100% bo? perquè transportar aquest sistema de dret a la xarxa per a mi significa poc més que destruir-la i donar el poder a l’estat i a les multinacionals. Si com jo consideres injust el sistema en que vivim aleshores el que hem de fer es canviar-lo tan a l’esfera real com en la virtual i sobretot aprofitar-nos de la universalitat de la xarxa per, d’una vegada per totes, legislar pensant en la majoria social i no en la minoria rica. Els valors ètics no són universalitzables, com a màxim en el món occidental i ni així, la ètica s’ha d’adaptar a la societat on es viu i a la cultura que es té, el dret a un habitatge digne no té cap sentit per els pigmeus de l’Àfrica que són nòmades. De la mateixa manera si pretenem que la xarxa sigui de tots i per a tots no podem aplicar-li la legislació en la que vivim i encara menys els valors ètics que nosaltres considerem universals, però que depen del punt de vista i del prisma en que es miri el món. La intersubjectivitat Kantiana ens pot donar uns mínims comuns però hem de ser excessivament respectuosos amb les altres cultures en un espai que és i ha de ser encara més comú.

En el ejemplo segundo, la lectura del mail debería hacerse, por parte de personas ajenas, previa orden judicial, como se da en el correo tradicional o en un domicilio, garantizando el derecho a la intimidad y a la inviolabilidad. Cierto es que los lugares donde se garantiza son lugares que claramente son considerados propiedad privada, y la red, un mundo virtual, es considerado un espacio publico. Pero si nosotros decidimos abrirnos una cuenta de correo electrónico y en la que ponemos una contraseña, esa pequeña zona de la red ¿no la estamos haciendo nuestra?

No se si la xarxa pot ser considerada un espai públic ja avui en dia, el volum de servidors, pàgines, i informació privada i de pagament és ja un gran percentatge de la xarxa; i aquesta informació o serveis, com tota la industria pornogràfica, per exemple, són de caràcter privat i comercial. L’espai lliure és precisament el que hem de protegir, no per el perill de la seva existència (l’amplitud del bit és inescrutable) sinó per el perill del control exercit per les grans entitats neoliberals: les grans corporacions: google, microsoft, yahoo, etc… En canvi les comptes de correu, jo no considero que siguin un espai realment privar, en primer lloc perquè generalment són suspendibles unilateralment per l’empresa que et dona accés o que manté la compte activa i l’espai de servidor. Si tens un espai propi de hosting etc.. potser una mica més però tot i així considero més privat el que el sistema imposta, els seus espais comercials, que no el que queda per l’usuari que està exposat a un control cada cop més profund i a publicitat continuada que envaeix el seu teòric “espai privat”.

Las tecnologías, tal y como establece L.Lessig, hacen que una gran parte de nuestra vida quede registrada, y ese registro no pueda ser olvidado a diferencia de nuestra parte de vida supervisada. En la actualidad gran parte de nuestra vida se realiza en medios tecnológicos, algo a lo que debemos adaptarnos pero no por ello deben dejarse de lado los derechos de las personas y por eso también en estos medios deben garantizarse los derechos, y entre ellos el de la privacidad. Solo rompiéndolo, si fuera necesario bajo las leyes judiciales.

Completament d’acord, per això és tant important familiaritzar-se amb l’encriptació com a mesura momentània i tendir cap a la recerca d’espais lliures i fora de les mesures de control, l’extensió de les noves xarxes inalhàmbriques en determinats barris populars n’és un clar exemple, la contractació de hostings i dominis col·lectius una altre mesura molt interessant, cal obrir l’espai i trobar noves vies.

….cualquier lugar, ya sea en la vida o en la red y no dejarse llevar por una libertad absoluta al no estar regulada por las normas sociales de la sociedad” ja que aquestes normes, valors, o legislacions poden correspondre a relacions socials de producció d’una ética bastant dubtosa (com permetre el comerç desigual, establir la propietat privada dels mitjans de producció, etc.) i que aquests puguin ser reproduïts en el ciberespai (p.e. amb la violació sistemàtica del dret a la intimitat). Arribat a aquest punt, tampoc sé si hi ha valors ètics universalitzables ja que qui és l’autoritat moral que els institueix com a llei i sota quins interessos?…

Això és exactament al que em referia, no podem exportar a la Xarxa uns valors èticament reprovables que permetin reproduir-hi les desigualtats que ja tenim en la realitat. La ètica que actualment impera en la nostra societat no és precisament quelcom universalitzable i suficientment vàlid com per a prendre-ho de model, ans al contrari, és realment ferotge i poc atenta amb les necessitats reals; més aviat respon, com tota la infraestructura capitalista, als interessos econòmics de les classes dominants. En aquest panorama la universalització dels valors com abans comentava, si ja és difícil de per si com a reflexió, es veu maquillada per tota la maquinària capitalista que controla els mitjans de producció i també els elements més importants del sistema cultural que condicionen i marquen la reflexió ètica i l’aparició o consolidació dels valors.

En un altre ordre de coses voldria reiterà la intervenció d’un company que ha participat en el debat. Realment són factors tècnics els que no permeten establir una regulació real? o és en realitat la llei del mercat el que fa que un menor pugui entrar a una pagina pornogràfica? Ens trobem en front d’un debat tecnològic o moral?

Sobre la limitació tècnica en el control de la tecnologia està clar que no és el que frena o potencia la retallada de llibertat. La protecció del menor a la xarxa no passa només per intentar evitar que vegi allò que pot veure en altres àmbits… sinó en que, sense voler-ho, la presència del sexe a la xarxa, clarament en forma discriminatòria i poc assenyada, farà gairebé impossible una navegació sense topar-se de front amb la industria pornogràfica. Com abans comentava Internet és un nou mercat per el capitalista emprenedor que ataca feroçment al nou consumidor, amb publicitat agressiva enganyosa i realment asfixiant. Aquí rau un dels problemes que l’estat no vol ni pot controlar, el lliure mercat s’escola a la xarxa i el govern, que ja no té voluntat, a més a més tampoc té poder real per a protegir el consumidor. El capitalisme ja s’ha encarregat que així sigui, la solució ha de venir per una altra banda, no per la regulació extremada.

I ja per acabar, que ja toca, m’ha quedat quelcom molt més llarg del que volia… com sempre… només fer un parell de comentaris del text del Lessig que em semblen interessants i que crec, si no se m’ha passat per alt, que no han sortit.

Em sembla especialment interessant l’anàlisi històric que fa sobre els diferents moments en que quan la tecnologia evolucionava això provocava un guany econòmic il·legítim per part de determinades empreses que s’aprofitaven dels creadors capturant amb nous mitjans produccions antigues etc.. La resposta del govern en cap cas és la de eliminar la possibilitat que això passi, era un pirata Walt Disney? Ens diu Lessig i no dóna la resposta, però és igual, en el moment en que la lluita és per els interessos econòmics i no per el gaudir personal al sistema neoliberal la cosa li sembla molt menys objectable. De nou la ètica aplicada deixa molt que desitjar. El dret intel·lectual no és absolut, els drets totals no són del creador ens torna a dir Lessig, ok, aleshores on està el problema? Que pretenen fer-nos creure que el control i la gobernança són necessaris per a garantir la subsistència de la cultura? Fals, i si així veuen la situació, que canviïn el model. EL problema actual però, amb la batalla contra els P2P és que els organismes de poder temen l’alt poder de difusió d’aquestes xarxes i la possibilitat de compartir que generen, compartir a canvi de res o només a canvi del compartir de l’altre. Ideologia comunitària i social que s’allunya, de molt, de la ètica capitalista neoliberal.

…si la maquina se asemeja demasiado al ser humano le asusta. Si el robot es más alto que el japonés le asustaría, le intimidaría, se sentiría acomplejado. Por eso se limita la apariencia humanoide del robot, porque el hombre, sino, vería que éste puede ser más inteligente que él, provocándole esto una auténtica desolación…

Així acabava la tertulia televisiva a altes hores de la matinada a Televisió Espanyola. En un monogràfic sobre la intel·ligència artificial. Un dels contertulians assegura amb tota serenitat (en resposta a la pregunta del presentador sobre la capacitat tècnica de crear màquines d’aparença humana) que la poca similitud dels prototips robòtics, encara més si aquest han d’interactuar amb els humans, no és una limitació tècnica, sinó una determinació voluntària que evita l’acomplexament de l’home enfront la màquina i el prevé de la por a la intel·ligència robotíca que li pot ser superior.

Gran conjunt de barbaritats sense base científico-tècnica, no social, ni filosòfica, etc… L’home, que de moment és l’únic que pot crear una màquina té por del seu propi producte perquè el pot superar en intel·ligència, no en capacitat de càlcul: que sí, no en memoritzar paraules: que sí, sinó en intel·ligència. No hi ha intel·ligència sense base biològica, sense neurones, aquí ja la primera perversió, una metàfora és una metàfora, d’acord però si s’usa en la línia acadèmica s’ha de ser més curós, sinó després es genera confusió. Ningú dubta ja avuí en dia que qualsevol evolució del Deep Blue pot vèncer, no tant sols al millor dels jugadors d’escacs, sinó que a molts grans jugadors d’escacs junts, ja hem dit que la màquina ens multiplica en capacitat de càlcul, sinó, no ens seria útil. Tanmateix ens venceria en un concurs de poesia? En un premi literari? Fent cinema? Creant llenguatge? Preparant una escudella barrejada? Està clar que no, és innegable i si porto el tema a l’extrem és per partir d’una base sòlida. El que nosaltres entenem per intel·ligència no és una potencialitat de la màquina actual. Està bé que usem el terme intel·ligència artificial per referir-nos a aquelles actuacions, activitats o problemes que la màquina pot realitzar o resoldre suplint accions que l’ésser humà realitza en base a la seva intel·ligència (base biològica…) tanmateix aquesta les realitza en base a quelcom molt diferent, la tipologia i configuració del seu codi intern, programat prèviament per un ésser aquest cop sí intel·ligent.

 Pensem-hi

Tot el debat entorn de les patents del software, així com les raons de la propietat intel·lectual, tenen una arrel comuna, una causa principal que justifica -des del sistema-, la monopolització dels béns, siguin del tipus que siguin. És a dir que en primera instància hem de tenir clar que les solucions que poguem aportar, les possibles respostes als problemes que trobem en la reflexió sobre el software, per exemple, són sempre condicionades al sistema econòmic i social en el que vivim, d’altra manera qualsevol proposta implicaria la revolució.

Tanmateix, i conscient de la impossibilitat dels canvis globals i bruscos avui dia, és necessari aportar el que seguint amb la terminologia informàtica podríem anomenar patch petites solucions, reformes possibles en el marc actual que ens permetin, com a mínim, llimar les greus injustícies a les que ens sotmet el sistema global. I tenint en compte tot això, crec que era important recordar que les respostes, com a mínim les meves, no poden ser totalment lliures, sinceres i de construcció social, ja que el sistema i la consciència d’aquest ens ho impedeix.

Dit això passo voldria comentar algunes de les coses que s’han dit:

“mercè alicart: Des del meu punt de vista, tota forma de cultura hauria de ser d’accés lliure, naturalment donant una certa contribució a aquell que l’ha creat, però tampoc sense passar-se. I per tant, partint d’aquí, al software hi hauria d’accedir tothom. Per tant, copiar software, tot i ser de lladres, és una conseqüència dels alts preus que hi ha en el mercat, i per aquells que no s’ho poden permetre, la única sortida per poder “viure” en la societat del 2007.”

Completament d’acord en que tota forma de cultura, i no només de cultura, béns bàsics, treball, habitatge, etc… haurien de ser d’accés lliure per a totohom i a tot arreu. Però deixa’m que sigui una mica advocat del diable, en un món en el que si no tens uns ingressos del món laboral ( o rendes…) no pots ni tant sols subsistir, de què viu l’artista? el creador? el dissenyador? etc? Dius una petita contribució, però petita en funció del criteri de qui? del món occidental? de l’Àfrica? de l’India (gran potència informàtica)… I encara més si justifiquem la pirateria, jo el primer, com a solució a l’abús i a la impossibilitat d’accés per la via legal al producte, aleshores justifiquem el robatori per a menjar? Jo crec que sí, però això ens genera fortes inconguències amb el sistema establert i una dificultat clara d’establir on arriba i on no arriba la llei. Jo més aviat diria que el que s’ha de fer no és permetre la pirateria ilegal, sinó legalitzar-la, és a dir canviar el sentit de la producció tecnològica, artística, de béns de consum, bàsics, etc… però això ho parlarem més endavant.

La Juliana ens deia que : ….A demás, como la situación de la nueva partida no es exactamente la misma que la que jugó contra mi, resulta que le añade… un par de truquillos más. ¿ Tendría yo derecho a reclamarle que me pagara unos derechos de autor/a por ello?

Particularment crec que l’exemple no és prou clar perquè els escacs essent un joc que busca la destrucció de l’altre com a resultat això confón l’anàlisi. Però, a més a més, si hipotèticament l’acceptéssim, aleshores, hauríem d’especificar que si els escacs fóssin el mercat economic, i les jugades els productes, aleshores la resposta a la seva pregunta en el sistema liberal es SÍ! sense cap dubte. Ara bé, per a que puguis reclamar un dret sobre una patent has de poder patentarla, aquí subscric el compentari del company referent al text d’Stallman el problema no és només el sistema de patents, sinó l’accés a aquests sistema que com sempre depèn també del dolar.

Para las solicitudes de patente de complejidad moderada en las industrias de la electrónica, el software para computadoras y la biotecnología, las cuotas más comunes varían de los $5,000 a los $15,000 dólares americanos. 21Además de las cuotas legales, todos los solicitantes deben pagar a la USPTO una cuota por solicitud que va de los US $750 a los US $1,300 dólares de Estados Unidos de América. 21Si la patente es aprobada, el solicitante debe también pagar una cuota de emisión de, aproximadamente, $1,250 dólares de Estados Unidos de América. 22Después de la emisión, el propietario de la patente debe pagar las cuotas de mantenimiento a los 3.5, 7.5 y 11.5 años. La omisión del pago de las cuotas de mantenimiento resultarían en la terminación de los derechos de la patente. 23

Però els problemes no tant sols són de tipologia econòmica, ètica o filosòfica, realment són problemes funcionals, cito unes frases del text de CPSR-perú que em semblen una clara mostra del que em refereixo quan dic problema funcional.

El copyright cubre la implementación de detalles de un programa particular. 13El alcance del copyright se extiende sólo a los detalles de expresión de un trabajo, no a las ideas.14El copyright no cubre las características del programa o los métodos generales utilizados.15 Las patentes, por otro lado, no cubren sistemas específicos o programas individuales. En su lugar, cubren técnicas particulares que pueden ser utilizadas para construir sistemas, o las características que los sistemas pueden ofrecer.16

Aleshores això com es menja, es petenten els detalls d’expressió però no les idees i si les idees desenvoquen en els detalls d’expressió? aleshores soc ilegal però això és el mateix que patentar les idees. És confús. Què és un programa individual? realment existeix? la còpia d’un codi compilat és en potència i un cop instal·lat és en acte? tot això no es pot afirmar tant gratuitament i la legislació, com sempre, deixa la filosofia de banda, la reflexió i legisla en funció dels paràmetres anterioment mencionats: el dòlar.

Realment com ja deia abans, la legislació “parxeja” per a seguir explotant i obtenint benefici de la societat, però el problema no es debat, no es reflexiona realment i això porta a la situació actual on les patents funcionen a nivell industrial però no a nivell domèstic on no hi ha benefici econòmic suficient a perdre. El copyright, les patents, la propietat intel·lectual no és que siguin formes poc eficients, poc útils, o que no funcionin a nivell econòmic sinó que no funcionen a nivell social. Els drets més bàsics de les persones, el lliure accés al coneixement i a voltes fin i tot el dret a la vida, són saltats a la torera per tot el sistema neoliberal que manté patents de medicaments que permetrien salvar vides si fossin de lliure comerç, amb el software passa quelcom semblant, no tant sols és el negar l’accés a determinades plataformes d’oci i de desenvolupament laboral, sinó que, a més a més, és també negar el desenvolupament tecnològic a països sencers que no poden asumir els costos del software a nivell industrial o de l’administració de l’estat. No costaria gaire establir lligams entre una obertura de les patents i una potenciació total del software lliure i gratuit, i la única possible solució als greus problemes socials a nivell mundial… però això no comporta beneficis, com a mínim no del mateix tipus i el Gran Germà no pot permetre que la compte de resultats disminueixi, ni que a canvi augmenti la justícia social.

Volia seguir amb altres coses però ja m’he allargat molt més del compte. Perdoneu, amb aquests temes que em toquen tant d’aprop em costa ser breu.

Salut!

Tanmateix, per orientacions professionals i per simple curiositat pròpia de la mentalitat internauta vaig decidir instalar el nou sistema operatiu per a provar-lo.

En un primer moment, i ara agraeixo aquesta petita explosió de lucidesa, vaig fer còpia de seguretat de totes les dades en una partició que el windows pogués llegir i que jo hi pogués seguir accedint des de linux…

Després d’una bona estona d’instal·lació…i ja només arrencar el sistema la seva lentitud en un bona màquina com la que faig servir ja sorprenen en un sistema nou. La suposada “experiència estètica” es redueix a un munt de nous efectes visuals que no aporten cap funcionalitat nova al sistema i no permeten fer res que abans no poguessis fer. Com sempre aparença sense contingut. Em disposo a personalitzar el sistema per a adaptar-lo a les meves necessitats i ja m’adono que els missatges reiterats de petició de confirmació a l’usuari segueixen sent excessius, com sempre, és la filosofia que pregunta abans d’enviar un arxiu a la paperera el que demostra que no ha entès la funció principal de la paperera.

Poc després accedeixo al gestor de dispositius del sistema i quina és la meva sorpresa quan m’adono que molts dels dispositius el mateix sistema els ha instalat, en consultar els detalls, però, només trobo drivers genèrics amb les limitacions de funcionament per tots conegudes. A més a més no tant sols hi ha molts dispositius que no reconeix sinó que els drivers que fins ara utilitzava en el Windows XP no són vàlids per al nou sistema: Insultant! Això sincerament és un atac al usuari i no hauria de ser ni tolerat legalment. Alguns fabricants seguint la cursa de microsoft s’han afanyat a posar a disposició del client els nous controladors, altres, tanmateix, no poden o volen fer-ho i l’usuari com sempre, és el que surt perjudicat. Haurà de comprar dispositius nous o esperar que algú, o les mateixes empreses fabricants, desenvolupin controladors sota la llicencia de microsoft. Si això no és monopoli que m’ho expliqui algú. A més a més , curiosament, un dels màxims competidors de l’Internet explorer: el Mozilla firefox, no funciona, com a mínim no correctament…

Podria seguir hores explicant els defectes del nou sistema però sincerament ja no val la pena. Aquest cop més enllà de la crítica, això és un toc d’atenció ! No l’instal·leu! És perillós per l’usuari estàndard i sobretot molt molt alienador.

Proveu Ubuntu que en les noves versions és més que utilitzable en qualsevol nivell de coneixements.

Salut!

Una presentadora que no presenta insisteix gairebé desesperadament en que truquis per identificar quants triangles hi ha en la figura geomètrica que ocupa la pantalla. Anava a generar una primera reflexió al respecte però prefereixo deixar-la reposar uns dies i que ho llegiu sense floritures, tal qual, com a matèria primera. Trist… molt trist…

Llama ya no esperes ni un minuto más, llama ya no dejes pasar ni un segundo, linea abierta llama ya , hay 700 euros en juego llame ya , dime el número que estoy buscando, uno de esos dos números que ves en la pantalla 47 o 57 venga llamame y dime uno, pero se mi ganador, ni cuentes ya no pienses dime uno de los dos números.

Natalia? DIme un número.

57

No! queda una opción el que llame no puede fallar queda uno , subimos el premio, 1000 euros! ya lo tienes llama y te regalo mil euros no es posible que haya errores lo que tienes que hacer es insistir encuentra línea abierta, insiste, la suma es 11! que número es 47 o 47, teníamos 300 euros tenemos 1000! Insiste… 1000 euros 1000 euros haz todo lo posible por encotnrar la línea abierta, busca la línea, no dejes pasar ni un segundo, queda una opción y un solo minuto de programa, 1000 euros miralos… no me caben en la mano, tardamos mas de un mes en conseguirlos, la suma es 11 estamos locos ya, garantizados, no os equivoqueis, por favor, van a aser para ti.

Como te llamas?

Juan antonio

Que numero busco?

el 47 SIIIIII

Hasta el lunes!

400 E +10000 E Bonus 905 – 446 – 556

Després de la consolidació del sector de la estètica animal, tant a nivell de mercat com a nivell formatiu, la corrent animalista ( protofilòsofs i agrupacions vàries ) es planteja ara –i de manera ja gens sorprenent– obrir un nou sector dedicat a l’entreteniment de les mascotes. Això inclou des de la disposició d’espais teòricament acondicionats per al joc dels animals, fins a la pretensió d’una dimensió artística –com a mínim des de la vessant de la recepció– que possibilitaria els animals domèstics, principalment els gossos però sense exclusió d’altres espècies, per a atendre i disfrutar de la lectura de contes especialment escrits per a animals. No contents amb la producció i ús de determinades joguines canines (que un gos ni tant sols entén), resulta que, segons la darrera notícia emesa en el Telenotícies nit de Tele 5, ara ja podem parlar de la primera obra de teatre per a animals.

«¿No van los perros al psicólogo en los Estados Unidos?, pues en España van al teatro», explica un portavoz de la sala Pradillo, la primera que se atreve a albergar un montaje exclusivamente para un público a cuatro patas.[SIC]

Sí, sí, una obra de teatre adreçada als gossos i en la que l’entrada dels humans està completament vetada; la companyia Velvet&Crochet s’enorgulleix de presentar la primera obra adreçada a públic de quatre potes, a un econòmic preu de 2 euros per gos, el que de ben segur resulta ferralla per a quelsevol gos treballador: molt raonable… Segons aquests artistes, el que s’intenta és una prop osta innovadora, provocadora, que pretén entendre perquè els animals són portats al teatre per els éssers humans que no poden presenciar l’espectacle? Quin tipus de falsa empatia provoca aquesta conducta afegim nosaltres?. Què porta als propietaris a portar el seu gos al teatre? Realment tenen creuen que el gos pot gaudir un espectacle de malabars i de lectura de textos? L’empresa responsable que no deixa entrar als humans a la sala, ens garanteix això sí, que no maltractarà ni donarà menjar a la nostra mascota, no fos cas que alteressin la dieta estricta a la que l’amo sotmet a l’animal. Les places, reservades amb antelació dies fa que estan esgotades.

«La compañía experimental Velvet&Crochet promete no utilizar ni maltratar ni dar de comer a los animales»

Així doncs la nostra mascota que ja té garantitzada una gran oferta d’atenció mèdico sanitària disposa ara també d’un teòric pla perfecte per a una tarda de diumenge.

El plan perfecto de una mascota

A la peluquería: Las hay en casi todas las ciudades.
Les bañan, cortan y cepillan.

De compras: Hay gafas de sol, cosmética para perros, productos que camuflan sus flatulencias y hasta H&M ha sacado su línea de moda.

A comer: En algunos locales de los EE UU tienen su menú: pizzas y hamburguesas, en algunos casos biológicas. En Shanghai se acaba de abrir un restaurante para ellos, que incluye comida, bebida y aperitivos por unos 5 euros.

El postre: En octubre abrió en París la primera pastelería.

Una película: The movie for dogs dura una hora y trece minutos.

Queda configurada la realització de la mascota segons aquestes posicions. Després d’anar a la peluqueria, compr-se unes bones ulleres de sol i camuflar les seves flatulències, el can pot anar a menjar una pizza o una bona Big Mac per tenir la panxa ben plena abans d’anar al cinema a veure The movie for dogs o abans d’assistir a l’estrena El poder o Seis Cartas al Rey: títol d’aquesta nova obra de teatre que presenta el Teatre Pradillo. Realment el gos que no es diverteixi és perquè no vol, com ha de enyorar el camp i la llibertat si té a l’abast un ampli ventall d’oci cosmopolita molt més sofisticat?

EL ORDEN/CARTA Nº 3-SEIS CARTAS AL REY (Espectáculo para perros)

Dirección: Compañía Velvet & Crochet

Intérpretes: Compañía Velvet & Crochet(Espectáculo para perros)

Del 09.04 al 09.04 Horario: 17:00 h Precio: 2 €

El símbol conegut per tots que prohibeix el pas dels gossos per determinats espais públics, és substituit en aquest teatre per un altre similar, la figura prohibida aquest cop, però, és l’home; aquest veu sorprès com en un teatre, les tragèdies, drames o comèdies s’adressen als animals que contents remenen la cua quan surten de l’edifici en acabar l’espectacle (la sensació real que es té en veure’ls sortir de l’habitacle és que el moviment de la cua respòn a l’alliberament d’un espai tancat i tan poc animal com un teatre). Mentrestant l’home mira decebut com la obra, de ben segur d’una àmplia profunditat, queda fora del seu abast perquè, com cada cop més espais de la nostra rutina diària, aquell teatre –esperem que només momentàniament– queda reservat per als animals.

La Reportera, en les imatges emeses per la televisió, no contenta en admetre amb un gran somriure que ni la prensa no pot entrar a veure l’obra (òbviament! Com ho dubta! si vol entrar, que sigui a quatre grapes i amb el micròfon entre els dents…) a més a més, té la insensatesa de preguntar graciosament a l’animal: t’ha agradat? Tot seguit afirma sense cap mena de titubeig que si, que els animals semblen sortir feliços del teatre.

Realment resulta difícil des d’una posició ja no científica però si almenys seriosa, entendre quina felicitat pot produir a un animal un espectacle de malabars i lectura de contes que ni entén, ni pretén entendre i encara menys disfrutar. Peres i pomes mai es podran sumar.

El espectáculo, titulado El poder, consistirá en una lectura de poemas para perros y juegos malabares para cautivar su atención. Aún no saben en la Pradillo cómo dos actores van a conseguir hacerse con 15 canes: «Espero que no se les rebelen. No sé cómo va a acabar esto, pero con las moñigas en la sala ya contamos».

Encara no tenim notícies de la opinió entre el públic caní (no hem gosat preguntar-los-ho), però el que si podem afirmar, com bé ens explica amb to desconfiat el propietari de la sala Pradillo on es presenta l’obra, és que les inevitables boñigues ja ocupen la sala des de l’entrada del primer can; com s’observa als carrers de qualsevol ciutat, però, als amos i mestresses d’aquests animals no sembla fer-los cap mena de fàstic recollir-les amb les mans caldria confirmar si en pagar dos euros els animals tenen dret a evacuar en mig de la sala…però tot és preguntar.

Si la notícia realment posa els pels de punta per la confusió a la que està sotmesa aquesta pobra gent…el que ja realment és per tancar la paradeta és que la notícia encapçali un espai teòricament dedicat a explicar al poble què passa al món. Allò més important del dia 9 d’abril de 2006, en la secció d’oci i societat –segons els serveis informatius de Tele 5– és que per fi (sembla ser que algú no podia dormir sense) hi ha teatre per animals. I de nou, aquesta cadena de televisió no està sola en la lluita de l’animalisme deshumanitzador: nombrosos diaris citen també la notícia fent-ne en molts casos la portada de la seva publicació com n’és un clar exeple les pàgines web, corresponents a les versions digitals que citem a continuació, en cap cas sembla que aquesta notícia molesti ningú, ben al contrari la simpatia que desperta és evident:

• http://www.20minutos.es/noticia/107248/0/Estrenan/Madrid/obra/
• http://www.larazon.es/noticias/noti_esp22420.htm
• http://www.bierzoportal.com/bierzo/?noti=26878

De nou, la creuada en reivindiació de l’home, però també de l’animal rep un altre revés. Si bé la proposta de Rafael Suárez y François Winberg podria semblar un crit de protesta en acord a les seves propostes anteriors, la sospita ràpidament perd força quan se’ns explica que els mateixos autors sortiren al carrer a cercar públic caní per a futures funcions i que durant l’espectacle llegiren als gosos textos del Rei Lear de Shakespeare el que ja per sí sol és un insult. El que és de i per a l’home és de i per a l’home i no per als animals.

Ferran Adell

Si tot va bé, aquest congrés serà el primer espai acadèmic on participaré de manera activa amb una comunicació titulada: “La informatización de la especie, un problema filosòfico”.

Salut!

Substiueixo l’abstract per el resultat final, la comunicació donada a DONOSTIA.

La adjunto com a fitxer perquè és massa llarga perpujar-la en format text.

Comunicació DONOSTIA VII CIO

Aquest espai pretén ser aquella taula de cafè fa massa temps oblidada sota la alienació de la falsa societat del benestar, pretén ser un crit de resistència davant una espècie que es desfà poc a poc… com les estàtues de sorra.

Cal obrí espais de crítica, de trencament amb el model imposat i, sobretot, calen noves mirades al món des d’una posició humanista i clarament reivindicativa. Cal garantir que no tothom oblida les condicions de possibilitat de l’existència de l’espècie, que permeten classificar l’homo sapiens com a espècie distinta a totes les altres i que la fan ser l’única espècie racional.

Però no només la crítica ha de caracteritzar el nostre viatge sinó també el recull de sensacions, de impressions, sensibles o no, que permetin construir les coses d’una manera diferent; i tornar al centre del debat i de l’existència al propi ésser humà.

Contra la deshumanització del món, contra la visió imperialista moderna que aliena gairebé fins a la destrucció a l’ésser i contra la globalització mundial d’un nova espècie que podríem anomenar “deshomo sapiens”.

Poc a poc intentarem mostrar els més grans problemes de la nostra societat catalana que és la que realment coneixem, entenen, però, que en gran part dels casos, i amb els matisos corresponents, la reflexió serà sovint extrapolable a altres àmbits geogràfics o culturals: espècie humana només n’hi ha una al cap i a la fi.

La reflexió s’escapa a un missatge de presentació, a un simple text immòbil, i necessita de la dialèctica, la discussió, i sobretot la aportació de noves propostes.

Ferran Adell