Ètica neoliberal, pirateria i control a Internet

Com ja he anat comentant en les diferents reflexions en els fòrums de l’assignatura de Filosofia Aplicada de la que ja us he pujat alguna reflexió, potser per la formació o potser per simple deficiència tendeixo a intentar veure aquests problemes d’una manera al màxim de global possible, ja que soc plenament conscient de la importància d’analitzar la macroestructura del sistema per entendre el perquè (el télos) de les mesures, lleis i diferents aplicacions de la ètica en la nostra societat. Sovint ens deixem portar massa per intentar entendre si la normativització d’internet ha de ser un mirall o no de la normativització real, sobre si és èticament reprovable o no copiar un CD de música, sofware o un videojoc; i no ens adonem que tota la estructura del sistema neoliberal, absolutament tota, està estructurada i molt ben pensada. El capitalisme s’estructura molt bé per a dominar les minories i per a ocupar, com un exèrcit de termites, qualsevol espai de dissidència o de llibertat no controlable. D’aquí l’intent de control, governança i limitació de l’accés a la xarxa que ja des dels primers anys del boom d’internet es va intentar per part del govern (si no fos per associacions com les FreE les coses possiblement avui encara estarien pitjor).

Trobo essencial tenir clar que qualsevol proposta, llei, mesura o reforma que els governs dels estats proposen no són més que extensions de les estratègies de les multinacionals que subvencionen els polítics i els projectes que aquests han de fer. El poder del diner no acaba en el mercat, no acaba en el sistema de bens de consum reals, sinó que arriba a tot arreu.

Arriba al Second live, de manera clara i fulminant, no se si coneixeu Second live però us recomano que hi feu un cop d’ull per entendre fins a quin punt el que nosaltres entenem com a espai de navegació, el que nosaltres veiem com una nova obertura de possibilitats, ràpidament, i si no prenem fortes mesures, esdevindrà una parcel·la més on també governarà el sistema neoliberal, allunyat, com sempre, de les necessitats socials. Es per això que modificaria alguna cosa de l’afirmació del Thomas:

“El missatge que jo entenc del Lessig es: dintre del domini del dret es sempre la persona que decideix. Si fer una copia es il·legal jo la puc fer, però hauré d’acceptar les conseqüències del meu acte. L’individuo decideix en un sistema de incentius i desincentius.”

Aquí la meva crítica no va precisament a si hom accepta o no les conseqüències dels seus actes en un sistema legal, no hi ha més remei…, la queixa, precisament, és contra aquest sistema legal, contra aquestes lleis i contra -com molt bé dius més endavant- el qui les pensa, les fa i les aplica. El sistema neoliberal simplement legisla en funció dels interessos dels seus pilars principals: les grans corporacions, les multinacionals, així resulta impossible assolir un ideal de llibertat sinó és lluitant contra tot el teatre capitalista, si no és encriptant tota la informació realment útil susceptible de ser robada o espiada, treballant per el soft lliure i amb llicencies que permeten una difusió de la cultura no condicionada per el capital o la potencia econòmica de cadascú, sinó del seu interès per a llegir, veure o assimilar determinats coneixements. Però això al sistema no li interessa i, per tant, ataca fortament contra tot allò que redueix els seus beneficis: no sembla importar al sistema que un CD valgui més de 20 euros (el que em sembla un passada) l’important es que tu robes a l’artista que et cobra 40 euros per l’entrada d’un concert: em sembla indignant, jo seguiré piratejant tota aquella música o cinema en que l’autor no mereixi un reconeixement especial per disposar el material a un preu popular o de forma gratuïta. Entre les moltes desavantatges del sistema actual, hi ha parts positives que poden permetre noves formes de producció: la publicitat, els concerts, les gires i demés ja sustenten de llarg el treball de l’artista, el problema, com sempre, són els intermediaris i les empreses que es volen enriquir entremig.

En resum, el que s’ha de fer contra aquest sistema es lluitar, no intentar adaptar-nos-hi, potser soc un idealista… però l’aparició del mercat a la xarxa: spam, popups, etc… simplement en determinats moments la poden fer impracticable, allunyar-te d’allò que busques i provocar-te un fort grau d’infoxicació -que com deia Alfons Cornella- és el mal del nostre temps. Realment sospito que l’embrutiment de la xarxa, la impracticabilitat del correu electrònic, etc… són estratègies neoliberals per ocupar l’espai virtual i exprimir també allà a la societat d’arreu. El panorama, sento ser tant pessimista, és molt negre, i si no fos per pirates, hackers, crackers(en determinats contextos) encara seria molt pitjor ja que la cultura quedaria relegada als rics. Què val un DVD? què val el reproductor que et permet veure’l? i la tele on l’has de projectar? Si sumes disfrutar de la cultura a casa és realment un luxe de la classe alta i això no pot ser. La demanda popular d’accés a la informació és tant important avui dia com ho van ser en el seu moment els drets dels treballadors: som a l’era de la INFORMACIÓ! I negar l’accés a aquesta, o dificultar-lo, és atemptar contra el que és ja un dret humà de tercera generació (s.XXI): el dret a la informació. I contra això hem de ser molt molt intolerants, si ens ho neguen ho hem de prendre, si omplen de brutícia la xarxa hem d’ampliar mesures de control i rebuig dels seus sistemes, si pugen el preu del software i no hi podem accedir: Pirategem-lo i Creem nosaltres! I amb aquella tranquil·litat de consciència de qui fa les coses bé, de qui lluita per la justícia i per una escletxa de llibertat.

Tanmateix, no voldria deixar de comentar algunes coses que han anat sortint en el debat i que m’han semblat molt interessants, realment aquest tema ha donat molt de si, en qualitat. Aniré citant petites intervencions per a ubicar el tema però em saltaré els drets d’autor jeje…

Sembla que han quedat clares un parell de coses: -el llibre de Pekka Himanen no és un decàleg entorn les qüestions ètiques que envolten la vida del hacker sinó més bé una filosofia de vida o referències a tenir en compte en qualsevol feina on el control i distribució del treball són regulats pel mateix treballador.

Completament d’acord, i una mica això em referia. Ser hacker, o pensar com a tal és molt més que una simple actitud momentània o particular, és un concepció de la nova era de la informació, la era tecnològica, des d’un determinat punt de vista social, popular i antiliberal. Persegueixen el do it yourself, la llibertat d’informació total, i la recuperació del concepte de comunitat (gairebé a l’antiga com ja havia comentat en un altre post) repescant la idea del bé comú, del treball per els altres sense cap altre remuneració que el goig de la feina ben feta i del compartir. (A més a més, ja ens ho deia Stallman, els programadors en un sistema lliure no es moririen de gana eh! hi ha suport a empreses, serveis tècnics, adaptacions personalitzades etc.. que permeten desenvolupar la feina i tenir un sustent econòmic igualment).

Respecto las lecturas leídas considero que si bien Internet nos puede ofrecer un nuevo mundo virtual no creo que las reglas deberían diferir mucho del mundo “real”, así como el de los valores éticos, los cuales deberían aplicarse de forma universal en cualquier lugar, ya sea en la vida o en la red y no dejarse llevar por una libertad absoluta al no estar regulada por las normas sociales de la sociedad.

Molt bé, aleshores suposem que decidim que les lleis que tenim en el nostre sistema de dret son transportades al 100% a la xarxa, vols dir que consideres que aquest sistema es 100% bo? perquè transportar aquest sistema de dret a la xarxa per a mi significa poc més que destruir-la i donar el poder a l’estat i a les multinacionals. Si com jo consideres injust el sistema en que vivim aleshores el que hem de fer es canviar-lo tan a l’esfera real com en la virtual i sobretot aprofitar-nos de la universalitat de la xarxa per, d’una vegada per totes, legislar pensant en la majoria social i no en la minoria rica. Els valors ètics no són universalitzables, com a màxim en el món occidental i ni així, la ètica s’ha d’adaptar a la societat on es viu i a la cultura que es té, el dret a un habitatge digne no té cap sentit per els pigmeus de l’Àfrica que són nòmades. De la mateixa manera si pretenem que la xarxa sigui de tots i per a tots no podem aplicar-li la legislació en la que vivim i encara menys els valors ètics que nosaltres considerem universals, però que depen del punt de vista i del prisma en que es miri el món. La intersubjectivitat Kantiana ens pot donar uns mínims comuns però hem de ser excessivament respectuosos amb les altres cultures en un espai que és i ha de ser encara més comú.

 

En el ejemplo segundo, la lectura del mail debería hacerse, por parte de personas ajenas, previa orden judicial, como se da en el correo tradicional o en un domicilio, garantizando el derecho a la intimidad y a la inviolabilidad. Cierto es que los lugares donde se garantiza son lugares que claramente son considerados propiedad privada, y la red, un mundo virtual, es considerado un espacio publico. Pero si nosotros decidimos abrirnos una cuenta de correo electrónico y en la que ponemos una contraseña, esa pequeña zona de la red ¿no la estamos haciendo nuestra?

 

No se si la xarxa pot ser considerada un espai públic ja avui en dia, el volum de servidors, pàgines, i informació privada i de pagament és ja un gran percentatge de la xarxa; i aquesta informació o serveis, com tota la industria pornogràfica, per exemple, són de caràcter privat i comercial. L’espai lliure és precisament el que hem de protegir, no per el perill de la seva existència (l’amplitud del bit és inescrutable) sinó per el perill del control exercit per les grans entitats neoliberals: les grans corporacions: google, microsoft, yahoo, etc… En canvi les comptes de correu, jo no considero que siguin un espai realment privar, en primer lloc perquè generalment són suspendibles unilateralment per l’empresa que et dona accés o que manté la compte activa i l’espai de servidor. Si tens un espai propi de hosting etc.. potser una mica més però tot i així considero més privat el que el sistema imposta, els seus espais comercials, que no el que queda per l’usuari que està exposat a un control cada cop més profund i a publicitat continuada que envaeix el seu teòric “espai privat”.

 

Las tecnologías, tal y como establece L.Lessig, hacen que una gran parte de nuestra vida quede registrada, y ese registro no pueda ser olvidado a diferencia de nuestra parte de vida supervisada. En la actualidad gran parte de nuestra vida se realiza en medios tecnológicos, algo a lo que debemos adaptarnos pero no por ello deben dejarse de lado los derechos de las personas y por eso también en estos medios deben garantizarse los derechos, y entre ellos el de la privacidad. Solo rompiéndolo, si fuera necesario bajo las leyes judiciales.

 

Completament d’acord, per això és tant important familiaritzar-se amb l’encriptació com a mesura momentània i tendir cap a la recerca d’espais lliures i fora de les mesures de control, l’extensió de les noves xarxes inalhàmbriques en determinats barris populars n’és un clar exemple, la contractació de hostings i dominis col·lectius una altre mesura molt interessant, cal obrir l’espai i trobar noves vies.

 

….cualquier lugar, ya sea en la vida o en la red y no dejarse llevar por una libertad absoluta al no estar regulada por las normas sociales de la sociedad” ja que aquestes normes, valors, o legislacions poden correspondre a relacions socials de producció d’una ética bastant dubtosa (com permetre el comerç desigual, establir la propietat privada dels mitjans de producció, etc.) i que aquests puguin ser reproduïts en el ciberespai (p.e. amb la violació sistemàtica del dret a la intimitat). Arribat a aquest punt, tampoc sé si hi ha valors ètics universalitzables ja que qui és l’autoritat moral que els institueix com a llei i sota quins interessos?…

 

Això és exactament al que em referia, no podem exportar a la Xarxa uns valors èticament reprovables que permetin reproduir-hi les desigualtats que ja tenim en la realitat. La ètica que actualment impera en la nostra societat no és precisament quelcom universalitzable i suficientment vàlid com per a prendre-ho de model, ans al contrari, és realment ferotge i poc atenta amb les necessitats reals; més aviat respon, com tota la infraestructura capitalista, als interessos econòmics de les classes dominants. En aquest panorama la universalització dels valors com abans comentava, si ja és difícil de per si com a reflexió, es veu maquillada per tota la maquinària capitalista que controla els mitjans de producció i també els elements més importants del sistema cultural que condicionen i marquen la reflexió ètica i l’aparició o consolidació dels valors.

 

En un altre ordre de coses voldria reiterà la intervenció d’un company que ha participat en el debat. Realment són factors tècnics els que no permeten establir una regulació real? o és en realitat la llei del mercat el que fa que un menor pugui entrar a una pagina pornogràfica? Ens trobem en front d’un debat tecnològic o moral?

 

Sobre la limitació tècnica en el control de la tecnologia està clar que no és el que frena o potencia la retallada de llibertat. La protecció del menor a la xarxa no passa només per intentar evitar que vegi allò que pot veure en altres àmbits… sinó en que, sense voler-ho, la presència del sexe a la xarxa, clarament en forma discriminatòria i poc assenyada, farà gairebé impossible una navegació sense topar-se de front amb la industria pornogràfica. Com abans comentava Internet és un nou mercat per el capitalista emprenedor que ataca feroçment al nou consumidor, amb publicitat agressiva enganyosa i realment asfixiant. Aquí rau un dels problemes que l’estat no vol ni pot controlar, el lliure mercat s’escola a la xarxa i el govern, que ja no té voluntat, a més a més tampoc té poder real per a protegir el consumidor. El capitalisme ja s’ha encarregat que així sigui, la solució ha de venir per una altra banda, no per la regulació extremada.

 

I ja per acabar, que ja toca, m’ha quedat quelcom molt més llarg del que volia… com sempre… només fer un parell de comentaris del text del Lessig que em semblen interessants i que crec, si no se m’ha passat per alt, que no han sortit.

 

Em sembla especialment interessant l’anàlisi històric que fa sobre els diferents moments en que quan la tecnologia evolucionava això provocava un guany econòmic il·legítim per part de determinades empreses que s’aprofitaven dels creadors capturant amb nous mitjans produccions antigues etc.. La resposta del govern en cap cas és la de eliminar la possibilitat que això passi, era un pirata Walt Disney? Ens diu Lessig i no dóna la resposta, però és igual, en el moment en que la lluita és per els interessos econòmics i no per el gaudir personal al sistema neoliberal la cosa li sembla molt menys objectable. De nou la ètica aplicada deixa molt que desitjar. El dret intel·lectual no és absolut, els drets totals no són del creador ens torna a dir Lessig, ok, aleshores on està el problema? Que pretenen fer-nos creure que el control i la gobernança són necessaris per a garantir la subsistència de la cultura? Fals, i si així veuen la situació, que canviïn el model. EL problema actual però, amb la batalla contra els P2P és que els organismes de poder temen l’alt poder de difusió d’aquestes xarxes i la possibilitat de compartir que generen, compartir a canvi de res o només a canvi del compartir de l’altre. Ideologia comunitària i social que s’allunya, de molt, de la ètica capitalista neoliberal.