Velvet & Crocket i el teatre per animals…

 

Després de la consolidació del sector de la estètica animal, tant a nivell de mercat com a nivell formatiu, la corrent animalista ( protofilòsofs i agrupacions vàries ) es planteja ara –i de manera ja gens sorprenent– obrir un nou sector dedicat a l’entreteniment de les mascotes. Això inclou des de la disposició d’espais teòricament acondicionats per al joc dels animals, fins a la pretensió d’una dimensió artística –com a mínim des de la vessant de la recepció– que possibilitaria els animals domèstics, principalment els gossos però sense exclusió d’altres espècies, per a atendre i disfrutar de la lectura de contes especialment escrits per a animals. No contents amb la producció i ús de determinades joguines canines (que un gos ni tant sols entén), resulta que, segons la darrera notícia emesa en el Telenotícies nit de Tele 5, ara ja podem parlar de la primera obra de teatre per a animals.

«¿No van los perros al psicólogo en los Estados Unidos?, pues en España van al teatro», explica un portavoz de la sala Pradillo, la primera que se atreve a albergar un montaje exclusivamente para un público a cuatro patas.[SIC]

Sí, sí, una obra de teatre adreçada als gossos i en la que l’entrada dels humans està completament vetada; la companyia Velvet&Crochet s’enorgulleix de presentar la primera obra adreçada a públic de quatre potes, a un econòmic preu de 2 euros per gos, el que de ben segur resulta ferralla per a quelsevol gos treballador: molt raonable… Segons aquests artistes, el que s’intenta és una prop osta innovadora, provocadora, que pretén entendre perquè els animals són portats al teatre per els éssers humans que no poden presenciar l’espectacle? Quin tipus de falsa empatia provoca aquesta conducta afegim nosaltres?. Què porta als propietaris a portar el seu gos al teatre? Realment tenen creuen que el gos pot gaudir un espectacle de malabars i de lectura de textos? L’empresa responsable que no deixa entrar als humans a la sala, ens garanteix això sí, que no maltractarà ni donarà menjar a la nostra mascota, no fos cas que alteressin la dieta estricta a la que l’amo sotmet a l’animal. Les places, reservades amb antelació dies fa que estan esgotades.

«La compañía experimental Velvet&Crochet promete no utilizar ni maltratar ni dar de comer a los animales»

 

Així doncs la nostra mascota que ja té garantitzada una gran oferta d’atenció mèdico sanitària disposa ara també d’un teòric pla perfecte per a una tarda de diumenge.

 

El plan perfecto de una mascota

A la peluquería: Las hay en casi todas las ciudades.
Les bañan, cortan y cepillan.

De compras: Hay gafas de sol, cosmética para perros, productos que camuflan sus flatulencias y hasta H&M ha sacado su línea de moda.

A comer: En algunos locales de los EE UU tienen su menú: pizzas y hamburguesas, en algunos casos biológicas. En Shanghai se acaba de abrir un restaurante para ellos, que incluye comida, bebida y aperitivos por unos 5 euros.

El postre: En octubre abrió en París la primera pastelería.

Una película: The movie for dogs dura una hora y trece minutos.

 

Queda configurada la realització de la mascota segons aquestes posicions. Després d’anar a la peluqueria, compr-se unes bones ulleres de sol i camuflar les seves flatulències, el can pot anar a menjar una pizza o una bona Big Mac per tenir la panxa ben plena abans d’anar al cinema a veure The movie for dogs o abans d’assistir a l’estrena El poder o Seis Cartas al Rey: títol d’aquesta nova obra de teatre que presenta el Teatre Pradillo. Realment el gos que no es diverteixi és perquè no vol, com ha de enyorar el camp i la llibertat si té a l’abast un ampli ventall d’oci cosmopolita molt més sofisticat?

 

EL ORDEN/CARTA Nº 3-SEIS CARTAS AL REY (Espectáculo para perros)

Dirección: Compañía Velvet & Crochet

Intérpretes: Compañía Velvet & Crochet(Espectáculo para perros)

Del 09.04 al 09.04 Horario: 17:00 h Precio: 2 €

El símbol conegut per tots que prohibeix el pas dels gossos per determinats espais públics, és substituit en aquest teatre per un altre similar, la figura prohibida aquest cop, però, és l’home; aquest veu sorprès com en un teatre, les tragèdies, drames o comèdies s’adressen als animals que contents remenen la cua quan surten de l’edifici en acabar l’espectacle (la sensació real que es té en veure’ls sortir de l’habitacle és que el moviment de la cua respòn a l’alliberament d’un espai tancat i tan poc animal com un teatre). Mentrestant l’home mira decebut com la obra, de ben segur d’una àmplia profunditat, queda fora del seu abast perquè, com cada cop més espais de la nostra rutina diària, aquell teatre –esperem que només momentàniament– queda reservat per als animals.

La Reportera, en les imatges emeses per la televisió, no contenta en admetre amb un gran somriure que ni la prensa no pot entrar a veure l’obra (òbviament! Com ho dubta! si vol entrar, que sigui a quatre grapes i amb el micròfon entre els dents…) a més a més, té la insensatesa de preguntar graciosament a l’animal: t’ha agradat? Tot seguit afirma sense cap mena de titubeig que si, que els animals semblen sortir feliços del teatre.

Realment resulta difícil des d’una posició ja no científica però si almenys seriosa, entendre quina felicitat pot produir a un animal un espectacle de malabars i lectura de contes que ni entén, ni pretén entendre i encara menys disfrutar. Peres i pomes mai es podran sumar.

 

El espectáculo, titulado El poder, consistirá en una lectura de poemas para perros y juegos malabares para cautivar su atención. Aún no saben en la Pradillo cómo dos actores van a conseguir hacerse con 15 canes: «Espero que no se les rebelen. No sé cómo va a acabar esto, pero con las moñigas en la sala ya contamos».

 

Encara no tenim notícies de la opinió entre el públic caní (no hem gosat preguntar-los-ho), però el que si podem afirmar, com bé ens explica amb to desconfiat el propietari de la sala Pradillo on es presenta l’obra, és que les inevitables boñigues ja ocupen la sala des de l’entrada del primer can; com s’observa als carrers de qualsevol ciutat, però, als amos i mestresses d’aquests animals no sembla fer-los cap mena de fàstic recollir-les amb les mans caldria confirmar si en pagar dos euros els animals tenen dret a evacuar en mig de la sala…però tot és preguntar.

Si la notícia realment posa els pels de punta per la confusió a la que està sotmesa aquesta pobra gent…el que ja realment és per tancar la paradeta és que la notícia encapçali un espai teòricament dedicat a explicar al poble què passa al món. Allò més important del dia 9 d’abril de 2006, en la secció d’oci i societat –segons els serveis informatius de Tele 5– és que per fi (sembla ser que algú no podia dormir sense) hi ha teatre per animals. I de nou, aquesta cadena de televisió no està sola en la lluita de l’animalisme deshumanitzador: nombrosos diaris citen també la notícia fent-ne en molts casos la portada de la seva publicació com n’és un clar exeple les pàgines web, corresponents a les versions digitals que citem a continuació, en cap cas sembla que aquesta notícia molesti ningú, ben al contrari la simpatia que desperta és evident:

 

• http://www.20minutos.es/noticia/107248/0/Estrenan/Madrid/obra/
• http://www.larazon.es/noticias/noti_esp22420.htm
• http://www.bierzoportal.com/bierzo/?noti=26878

 

 

De nou, la creuada en reivindiació de l’home, però també de l’animal rep un altre revés. Si bé la proposta de Rafael Suárez y François Winberg podria semblar un crit de protesta en acord a les seves propostes anteriors, la sospita ràpidament perd força quan se’ns explica que els mateixos autors sortiren al carrer a cercar públic caní per a futures funcions i que durant l’espectacle llegiren als gosos textos del Rei Lear de Shakespeare el que ja per sí sol és un insult. El que és de i per a l’home és de i per a l’home i no per als animals.

 

Ferran Adell